VENTALLS MALVI naix a l'any 1985 a Alaquàs, València, amb el propòsit de renovar un sector fermament ancorat en la tradició. Es tractava d'aportar noves idees i perspectives pel que fa a dissenys i planificació del producte, sense desestimar la labor dels artesans que històricament havien consolidat aquest complemente estètic.

Tal vegada aquests COMPLEMENTS del vestir no siguen un conjunt d'objectes que, per si sols, pareguen tindre una rellevància especial però que, a través de la seua força plàstica, són capaços de crear un marc extern a la nostra existència. I és possible que, gràcies a la força estètica d'aquests objectes, siguem capaços d'exterioritzar les més íntimes passions.

El NOSTRE VENTALL, com resultat col·lectiu i artesà, suposa l'esforç de múltiples éssers humans implicats en un mateix fi. A través de l'elecció de les fustes més nobles i les teles més fines, junt amb el treball de calat i pintat final, busquem aquells contrastos i solucions cromàtiques més concordes amb l'estètica del nostre temps. Hem creat un objecte càlid, agradable al tacte i a la vista, perquè puga acompanyar a l'ésser humà en qualsevol situació social sense oblidar el seu caràcter útil.

Quan parlem de fusta de Perera ens referim a una família de fustes d'alta noblesa, textura i suavitat: perera, pomera, nesprera i cirerer. El seu estudi ens porta a realitzar una elecció de la fusta apta per a cada ventall, en funció de la seua característica tonal i reixat.

La resta de MATERIALS no és menys important: teles de COTÓ natural, tints i resines vegetals junt a un setinat i climat final que produeix aqueixa textura tan especial al tacte.


 
I no obstant això, aquesta excel·lent matèria prima no deixa de ser més que un llenç en què anem a depositar el treball dels nostres mestres en CALAT i PINTAT. Sempre en busca de la innovació, els contrastos més encertats i un disseny que compagine tradició i modernitat.
Com a novetat, el VENTALL PLEGLABLE en la seua primera època (segles XVI-XVII), estigué associat a la noblesa i burgesia acomodada, i no s'estén a la resta de la societat fins al s.. XVIII, si ens atenim a allò que s'ha publicat en distints països europeus al respecte.

Resulta curiós observar com una EUROPA marcada per conflictes bèl·lics, visionaris apocalíptics i grandiloqüència en els gestos, acull al ventall com element d'elegància i distinció. La seua introducció es realitza a través de les corts renaixentistes d'Itàlia i Espanya com a objecte exòtic o oriental, expandint-se i adaptant-se ràpidament al gust imperant de França i Anglaterra.

OBRIR I TANCAR el ventall amb elegància es converteix en tot un art, fins a al punt d'establir-se un codi de llenguatge i conducta. Un element de comunicació tal vegada apropiat per a una època on la dona mancava de llibertat d'expressió i moviments, si bé significava introduir-se en una retòrica amorosa on l'amor era considerat un element d'atzar, un joc on es podia guanyar o perdre.

La dificultat d'exposar aquest MÈTODE EXPRESSIU resideix en l'adaptabilitat del propi codi, en la seua capacitat d'actualització en funció del lloc i dels usuaris, si bé podem traslladar a aquestes pàgines algunes de les seues idees més cèlebres [J. V. Duvelleroy. Le langage de l' éventail. Arreplegat per Carmen Priego (Madrid 1995)]:
- Sostindre el ventall amb la mà dreta davant del rostre: seguisca'm. 
- Sostindre'l amb la mà esquerra davant del rostre: busque coneixement.
- Mantindre'l a l'orella esquerra: vull-què em deixes en pau. 
- Deixar-lo lliscar sobre el front: has canviat. 
- Moure'l amb la mà esquerra: ens observen. 
- Canviar-lo a la mà dreta: ets un gosat. 
- Tirar-lo amb la mà: t'odie. 
- Moure'l amb la mà dreta: vull a un altre.
- Deixar-lo lliscar sobre la galta: et vull. 
- Presentar-lo tancat: em vols?. 
- Deixar-lo lliscar sobre els ulls: vés-te'n, per favor. 
- Tocar amb el dit la vora: vull parlar amb tu. 
- Recolzar-lo sobre la galta dreta: sí. 
- Recolzar-lo sobre la galta esquerra: no. 
- Obrir-lo i tancar-lo: ets cruel. 
- Deixar-lo penjant: seguirem sent amics. 
- Ventar-se lentament: estic casada. 
- Ventar-se de pressa: estic promesa. 
- Recolzar el ventall als llavis: besa'm. 
- Obrir-lo lentament: espera'm. 
- Obrir-lo amb la mà esquerra: vine i parla amb mi. 
- Colpejar-lo, tancat, sobre la mà esquerra: escriu-me.
- Semitancar-lo en la dreta i sobre l'esquerra: no puc. 
- Obert, tapant la boca: estic sola. 
- ...


A la seua vegada , LES PALMES DE LES MANS i cada u dels DITS posseïen zones entre les quals s'emmarcava una lletra; tocat aqueix lloc amb el ventall o el bastó es podia crear una conversació a distància i críptica per als no iniciats. "Les andaluses ensenyaren aquest alfabet als hòmens, per que amb els bastons o els bàculs respongueren a les seues preguntes fetes amb amb el ventall". [Montaner i Simón (Barcelona, 1887)].

No obstant això, no és fins al SEGLE XIX, amb la societat europea tendint a la normalització laboral i empresarial, quan el ventall, com la resta de complements, adquireix la importància de la peça de vestir o el calçat, per la seua pròpia fisonomia. Un moment en què la societat s'estratifica independentment del gremi a què es pertany i on el ventall transcendeix la classe social, adquirint importància per la seua utilitat i companyia.

 

 


Tal vegada el de menys en aquests moments siga incidir en el caràcter simbòlic de poder i defensa en mans dels primers Samurais, o la seua translació a les corts europees des d'un Orient d'espècies i brodats de seda, el codi de conducta i conversació que suposa la seua pràctica difusió entre la societat espanyola a mitjan del XVIII o la caiguda en desús després de la reescriptura costumista de postguerra.

Possiblement hem necessitat massa TEMPS per a descarregar de tòpics i superficialitat tots aquells complements que ens fan la vida més senzilla i agradable, o potser haja sigut necessari un canvi social per a desvincular el símbol que tot objecte comporta en la seua adquisició i ús. I no és que hàgem aconseguit desmitificar només una cosa tan càlida i pròxima com un ventall: els perfums, les cremes, els vestits, les arracades, el tall de cabell o la forma de comportar-nos en públic han necessitat una espècie de catarsi col·lectiva, un ritu de normalització que, paradoxalment, ha permés que tots els hòmens i dones s'accepten com són.

I és que, després de tants segles d'Història, els ASPECTES SOCIALS que ens caracteritzen i diferèncien han perdut aqueixa transcendència capital que els feia tan volubles. L'home i la dona han acceptat per fi les coses com són.

BENVINGUTS/ES a un segle al natural. BENVINGUTS/ES a VENTALLS MALVI.

Ramón Hernando

Marketing Director

 

© Malvi 2000